Il·lusió 2008

Aquest conte l'he escrit per a l'acte de cloenda del curs 2012-2013, celebrat avui a La Sitja de Fornells, com a comiat de la Pili Serra, directora de l'Institut de Vilablareix des de la seva creació, l'any 2008, fins al juny de 2013.

Un dia, algú va somniar un quadre. Va somniar un paisatge on hi havia totes les estacions de l’any, tots els verds, tots els ocres, tots els grocs i tots els rogencs del bosc.  Va somniar les pluges intenses i els vents arrauxats, les tempestes d’estiu i l’arc de sant Martí aclarint la celístia. Va somniar un jardí amb mil tonalitats de flors i mil flaires de fruites. Va somniar la gent prop dels rierols, passejant per caminois pedregosos; va imaginar infants jugant a la platja, ran d’aigua, i joves que es llançaven al mar des dels penya-segats, cridant i rient com bojos... Com s’ho faria per desar-ho tot en el quadre?

Va buscar un pintor i li ho va explicar. I ell també va imaginar totes les estacions, però, com que estava enamorat de la tramuntana, va pintar un capvespre encès de tardor on voleiaven les fulles alliberades de les branques, i nois i noies amb els cabells esbullats i els ulls mig clucs per la pols que arremolinava la ventada.

I va buscar un jardiner i li va contar el somni. I el jardiner, enamorat de les plantes silvestres, va omplir el paratge de lliris salvatges i d’arítjol tossut,  i d’estepa blanca, que fa la flor rosa, i d’estepa negra, que fa la flor blanca.

I un biòleg amb ganes de ser jardiner va plantar una mèlia amb penjolls lilosos, un xiprer a banda i banda, i un presseguer que donava uns fruits sucosos i perfumats.

I, més tard, un aquarel·lista va voler pintar l’esclat de la nit de sant Joan, i, un altre, el calabruix apilotat emblanquinant la terra molla. I un pagès va plantar maduixeres que il·luminaven aquell sòl tan fèrtil i brots de menta que aromatitzaven l’aire.

I, cada vegada més, tothom que hi acudia matisava la tela amb pinzellades diferents, i el mar es confonia amb el rierol, i la plana amb la muntanya, i alguns adolescents ja no saltaven des de les cingleres però corrien esperitats sota els pollancres, prop dels estanys transparents. I un vailet va plantar un cirerer. I un altre una magnòlia. I tot floria, i creixia i es multiplicava.

El quadre no era ben bé com l’havia imaginat. Ni els colors que s’hi barrejaven. Ni l’olor que desprenia. Ni la gent que hi passejava. Però, tanmateix, el llenç era esplèndid... Si algú no l’hagués somniat, ningú no hauria pogut dir-hi la seva.

Pili, moltes gràcies.

Cirurgians tecnològics

Dilluns. Arribo a casa després de l'assaig, a quarts de dotze de la nit. He d'enviar uns exàmens i uns  exercicis. Sopo una mica i engego l'ordinador i el correu. Quan intento obrir el llapis de memòria, que havia utilitzat no feia massa hores, surt un missatge dient que no el reconeix. Provo diversos ports: no el reconeix, no el reconeix... Agafo un ordinador de les nenes i torno a connectar-lo a tots els ports: no el reconeix, no el reconeix, no el reconeix. Em començo a estressar. No tinc còpia de tot. Precisament no tinc còpia del que necessito. A més, hi tenia corregida Rèquiem per a contrabaix, la novel·la amb què vaig guanyar el Ciutat de Mollerussa i que em vaig comprometre a lliurar per sant Joan. Sempre, quan acabo d'escriure qualsevol text, conte, article, me l'envio al correu i en faig una còpia a l'ordinador. Divendres, quan vaig acabar la revisió de la novel·la (que feia dies i dies que durava), no ho vaig fer. Per què? No m'ho pregunteu... Torno a provar el llapis. Elí, elí, lemà sabactani? Mercè, no et posis nerviosa. A un quart de dues envio un correu al destinatari de la feina i li explico la situació: "estic per plorar". L'endemà al matí, el primer que faig és buscar en Jordi, "il capo" informàtic de l'institut. Només de veure com balla el pen ja m'avisa, una mica com els metges, que les possibilitats de recuperació són escasses. Se l'enduu i a mig matí entra a la sala de professors i em mira compungit: males notícies. Tot seguit m'ensenya el llapis obert, que ensenya impúdicament aquells microfils i aquells micro-de-tot i m'explica el diagnòstic. Però com que és un home que no es deixa vèncer fàcilment diu que se l'endurà a casa que no sé què vol provar. Mentrestant, jo, torno a picar tot l'examen de tercer, que necessitava per avui, dimecres, i espero el miracle. Aquest matí, quan trobo en Jordi, em fa que no amb el cap i em diu que encara farà un últim intent a l'hora del pati. Jo ja ho dono tot per perdut (més es va perdre a Cuba, que diuen). Al cap d'una estona el veig assegut davant un ordinador de la sala de professors i reconec tots els meus arxius  a la pantalla: s'han acabat trenta-sis hores de patiment. Li faig un petó d'aquells sonors i estupends, tipus iaia. Em diu que, amb una lupa, ha descobert una petita fissura (en una d'aquelles "micracoses"!) i que l'ha soldada, i que un cop ho tingui tot gravat, llenci l'aparell. I tant, que l'he llençat! Ja és a la paperera, i un altre d'igual també! Ara ja sé per què li diuen George Mc Giver!