divendres, 27 de maig del 2011

Segona carta a la consellera Rigau

Publicada al diari El Punt, el dilluns 30 de maig de 2011

Ja fa uns mesos vaig demanar sensatesa a la consellera Rigau. Era el mateix que moltes comunitats educatives li haurien demanat. Ahir a la nit, sense, evidentment, conèixer la premsa d'avui, vaig escriure unes reflexions que us deixo tot seguit:
Suprimir la setmana blanca? Doncs sí, em semblava sensacional, com a mare i també com a docent que sóc.  Però suprimir la setmana blanca a canvi de set dies de lliure disposició durant el curs? Doncs ho trobo una aberració.  I més quan cada centre escolar en podrà fer cinc de seguits amb les aprovacions que calgui... L’única cosa bona de la setmana blanca era que tota la demarcació la feia els mateixos dies. Ara, no. Campi qui pugui! Tan fàcil com seria tornar a començar el dotze de setembre i deixar-nos d’equilibris i foteses inútils. Però no. Ara, les resignades famílies hauran de buscar cangur set dies que no vindran a tomb.

La segona. Em sembla bé que proposin que les escoles acabin a 2/4 de 5 de la tarda. A les quatre també em semblaria fantàstic perquè sóc una partidària aferrissada de l’horari intensiu tant a Primària com a Secundària i, si no, mirem què fan a Europa!. Però per a tothom: pública i concertada. Se suposa que això seria un bé pedagògic en si mateix i, alhora, per als nens que, segons va dir vostè, van estressats per culpa de les extraescolars. No ha de ser pas, entenc, un bé econòmic per fer i cobrar una hora més.

I ara que he tret el tema de l’estrès... Tinc quatre filles i totes, en horari extraescolar, estudien un instrument musical i practiquen un esport. L’estressada sóc jo, però ho assumeixo perquè resulta que a l’escola pública, amb un pati minso i sense instal·lacions esportives com cal, no em digui que poden aprofundir cap tècnica esportiva. I la música? Vostè mateixa va dir que si faltaven tutors per al proper curs suprimissin hores  de música!
No vull escriure res més. Això ja sembla la segona carta als cristians de Corint amb l’única diferència que aquella, fins i tot per als agnòstics,  té un profund sentit que, perdoni que li ho digui, no trobo en cap de les seves propostes.

dissabte, 21 de maig del 2011

Amics de l'ànima

No sé si aquest títol el vaig treure de la sèrie Anne de Teules verdes, reiteradament reposada per TV3 diverses vacances de Nadal, Setmana Santa i, segurament, xafogosos i calents mesos d'agost. En tot cas, a mi em serveix. És una expressió que tinc molt interioritzada i que utilitzo per formular el plural gramatical, és a dir, incloc amics i amigues (que això de la paritat lingüística ja cansa i frega l'absurd). D'amics de l'ànima n'hi ha pocs i de vegades t'enduus sorpreses... Són aquelles persones a qui, en algun moment de la vida, t'has sentit tan proper que, enmig del silenci ,podies sentir el fregadís dels esperits, com un batement intangible d'ales de papallona. Són aquelles persones que, malgrat el temps i la distància, continuen ocupant un raconet entranyable de cor, una guspira amable de pensament, ni que sigui de tant en tant. Són aquelles persones que et fan notar, en recordar-les, un pessigolleig de vent a la panxa mentre se't dibuixa un somrís als llavis. Sovint passen els anys i les vides s'allunyen per camins tan dispars i inimaginables que alguns pensen que si es retrobessin novament ja no sabrien què fer ni com comportar-se. Com si l'essència que els havia unit les ànimes hagués sofert tants canvis que cadascun dels individus d'abans ja no hi fos... I no m'ho estic inventant. Conec algú que va tenir aquesta sensació -o aquesta por- després que jo li explicités directament, al cap de moltes trucades no respostes, que no calia que quedéssim per dinar perquè potser no sabríem què dir-nos, que fent un cafè en faríem prou, que em feia il·lusió que ens trobéssim després de tants anys... Amb un reguitzell de raons en un correu electrònic, explicant-me també per què no responia els meus missatges i les meves trucades, em va dir que no. I em va demanar que fos tan comprensiva com em recordava.  Vaig plorar tot un matí. A quaranta anys vaig plorar tot un matí, part de la tarda i mig matí de l'endemà per una amiga que em semblava de l'ànima. Perquè la tenia sempre present en aquell racó de cor on, només jo, sento infinits batecs silents de papallones.

divendres, 13 de maig del 2011

Astènia primaveral

Sempre havia pensat que l'astènia primaveral que patien Zipi i Zape o els personatges del TBO de quan era petita era un mite, una petita llicència còmica lligada a les dosis d'oli de fetge de bacallà que feien ingerir als ninots bessons. D'uns anys ençà, però, cada mes de maig constato que aquest diagnòstic és una realitat inqüestionable. Al principi de notar-ne els símptomes atribuïa l'esgotament infinit a les darreries de curs, a dormir poc, a l'intens programa d'activitats extres que estranyament surten com bolets, tot i no ser-ne temporada, durant aquests dies... Aquest decandiment, aquest arrossegar-se per la vida, la tensió sota mínims i les cames fluixejant m'havien dut, fins i tot i més d'una vegada, a la consulta del metge (sóc d'anar-hi poc, jo) que em receptava olives farcides, pa amb tomata i pernil, anxoves, i tots els salats que em vinguessin de gust.  Tot plegat, però, no em feia massa efecte perquè no hi ha, per sort,  medicaments ni vacunes contra la primavera esclatant, contra aquesta meravellosa època de l'any on la lluminositat creixent és inversament proporcional a la minva de forces, també en augment. En fi, que l'astènia primaveral existeix i es cura, si podem dir-ho així,  amb l'arribada de l'estiu (després t'esclafa la calor però això ja seria un altre tema). I ara us deixo, que ja m'estic cansant...

diumenge, 1 de maig del 2011

No estic enamorat

Constato que un bon amic té el cap a tres quarts de quinze i està més despistat que de costum. Amb tanta primavera, pol·len i abelles, jo, que sóc una romàntica empedreïda, penso que Cupido, Afrodita o sigui quin sigui dels déus, ja ha fet de les seves: no seria la primera vegada ni l'última, és clar! Però no... No estic enamorat, em diu. I mentre les seves paraules m'arriben al cervell passant per totes aquelles connexions d'àxons i dendrites, també m'espetega pels canals neuronals una reflexió lingüística sobre el fet d'enamorar-se... Tomber amoureux és el que fan els francesos, to fall in love, els anglesos, dues versions ben diferents del pronominal català enamorar-se, exactament idèntic a l'italià innamorarsi, al castellà enamorarse o a  l'alemany sich verlieben. A mesura que va passant la tarda,  no sé per què, em van retrunyint els mots francesos i els anglesos al cap, i no paro de donar-hi voltes: sí, tenen raó. Sí que té un punt de caiguda -lliure-, l'enamorament. Un punt de risc. Una mica com això que expliquen els que s'han tirat en paracaigudes: aquell moment de vertigen, de por, de perill i alhora de desig, de pèrdua dels sentits i de felicitat, d'endorfines amuntegades per tots el porus del cos... Potser és per això de la caiguda, que l'enamorament no és etern (o es transforma -diuen els antropòlegs i els que hi entenen- ). Deu ser per allò que quan caus, normalment i sempre que pots, t'aixeques. També deu ser aleshores, quan t'aixeques, que deixes d'estar enamorat i passes a "transformat". És clar que només cauen (i, per tant, només s'alcen i conseqüentment resulta transformat l'enamorament) els anglesos i els francesos, i el meu amic ho té tot a favor i a dues bandes: és català, de pare alemany i mare de Reus. Però diu que no està enamorat... Una llàstima!