dijous, 30 de desembre del 2010

De mals i bells somnis

Avui fa un dia lleig, emmurriat i gris. D'aquells que, si ja estàs una mica trist, t'acaben de deprimir del tot. Però, vés per on,  aquesta nit he tingut un somni bellíssim i, en despertar-me, no s'ha fet fonedís. Recordo que, per un moment, ha derivat cap a un malson, amb una persecució angoixant -no sé si influïda per la pel·lícula "Cobardes", que vaig veure a l'institut  abans de vacances - però, tot i així, el subconscient l'ha reconduït i, la veritat, m'he llevat com si brillés un sol de mil dimonis. Quan era petita sempre tenia el mateix malson: una enorme estiba de llenya es precipitava damunt d'una margarida groga que reposava en una tauleta rodona;  sovint, hi havia un ogre i tot. Quan la llenya esclafava la flor em despertava asseguda, mig plorant, i aleshores veia els meus pares als peus del llit perquè feia una bona estona que somiava incorporada i amb els ulls esbatanats... De vegades tenia un somni preciós, també reiteratiu: volava a un metre i mig del terra pel jardí dels meus avis,  amb un barret de fada que els pares m'havien dut del cotilló per cap d'any. I em despertava convençuda que el vol havia estat real, de tan màgicament com havia planat, lleugera entre els arbustos. El meu avi, que va viure a les fosques els darrers anys de la seva vida afectat per una retinopatia diabètica, somiava camps inundats de sol i blaus esclatants de cel, i no acabava d'entendre que tants colors radiants als seus somnis es transformessin, cada matí en obrir els ulls, en aquell obscur malson.

dimecres, 29 de desembre del 2010

Jo tenia un bloc

Jo tenia un bloc. De color rosa i violeta, amb un cofre de princesa. Jo tenia un bloc a blogger. Gairebé com la Meryl Streep quan tenia la granja a l'Àfrica i la festejava en Robert Redford. Jo tenia un bloc a blogger que se'm va desmuntar. Encara no sé com ni per què però, el que en queda, ja no s'assembla gens a l'inicial, amb prou feines el color. Jo tenia un bloc que es deia El cofret de Violant perquè trobo que Violant és un nom preciós, del germànic “wioland” (benestar, riquesa) i significa "la que procedeix del país pròsper" o "la riquesa del país". Jo tenia un bloc a blogger que es deia així en honor a la segona esposa de Jaume I, Violant d'Hongria (1216-1251), perquè d'aquest matrimoni en van néixer vuit fills (alguns autors en contemplen deu) i quatre van ser noies: Violant, Constança, Sança i Elisabet. I perquè si l'atzar t'avisés que has de tenir quatre filles, els podries posar el nom de les Infantes d'Aragó. Ara que, potser alguna en sortiria malparada...
Però El cofret de Violant -un espai per a les paraules i un instant per als sentiments- ha fet la mateixa fi que la granja a l'Àfrica de la Meryl Streep i, després d'unes quantes anotacions al feisbuc, he pensat que potser unes Notes de vida, que també són un espai per a les paraules i un instant per als sentiments, em servirien. He recuperat les anotacions del feis i aquí teniu el bloc nou, que tot just estic embastant...

Pessebre Vivent

Avui he fet el Pessebre sola. Vull dir que no he compartit escena amb cap de les meves filles: dues estaven malaltes i les altres dues fan de caminants en un altre lloc. Ha tingut el seu encant. Feia un vespre fredíssim i el cel, generós d'estrelles, m'ha semblat lluent com mai. He respirat fondo i l'aire gèlid m'ha amarat, amb tebiesa, d'aquella olor de tants pessebres amb el focus als ulls, enlluernada i quieta, amb la mirada fixa en un punt i el pensament volant amunt i avall com si no haguessin passat tants anys d'ençà d'aquella primera vegada que, amb vuit anys i un cistell diminut, representava una pastoreta pujant dels horts... No sé si seria capaç de recordar tots els papers i els quadres on he participat, però sí que el sentiment és sempre el mateix: per uns moments el temps s'atura i el cor i la ment, de bracet, repassen nits a vessar d'emoció on amics retrobats, amors perduts i petons robats es nuen en un manyoc de nostàlgia fins que algú, des de la fosca, crida: "ja s'ha acabat!" i, de sobte, t'adones que rere els nois de la Creu Roja, que tanquen la comitiva de visitants, només queda la negra nit i ja ha passat un altre Nadal.
( Anotacions del feisbuc, 26 de desembre, quarts de 12 de la nit )

Crònica d'un capde impossible

Divendres, per fi! Surto a un quart de tres de l'institut. De Salt a Quart, nou minuts, dino d'aquella manera (hi ha altres maneres, de dinar, últimament?) i a 2/4 de 4 ja sóc a l'institut de Montilivi per arribar una mica tard a la darrera reunió de la Cantata UAP-11 que els alumnes de 16 instituts diferents cantaran al Municipal el dia de la Pau. No puc quedar-me fins al final perquè abans de les cinc haig de ser a l'escola de les meves filles: avui hi ha la xocolatada i després la quina, tot organitzat per la classe de sisè, i la meva tasca com a mare ha estat comprar les begudes i el menjar que els nens vendran durant la quina. Aparco malament al Mercadal, descarrego patates xips, cacauets salats, fuets, olives, llaunes, espero que les nenes surtin, els dono diners perquè es comprin la xocolata i els melindros: "no marxeu d'aquí i vigileu l'Ona, que vaig a aparcar bé"... Sort que ho dic just en el moment que un camió s'atura perquè no pot maniobrar per culpa del meu cotxe. Corro, desaparco, circulo a pas de puça per la Gran via, quina lentitud, quina lentitud... Decideixo no aparcar i tornar  a l'escola. Baixo del cotxe amb les partitures de la Mar: "Cap a piano, després torna aquí". L'Èlia diu que es queda al pati a jugar (però no et moguis de dins, eh?), carrego l'Emma i l'Ona al cotxe i, ara sí, aconseguim aparcar. Tornem a l'escola, suportem cinc quines i no fem ni una línia. Quan anuncien la superquina, a tres quarts de vuit, sortim i encara tenim la sort -avui no hi ha ningú- de poder fer vint còpies de la foto de Nadal a can Morillo. Arribem a Quart i poso les pizzes al forn. Sopen. Es posen el pijama i preparo la llet amb Cola-cao per a l'Èlia i l'Ona. Recullo la cuina i, mentre miren la tele, em dutxo i em canvio. En Jordi arriba a 3/4 de 10 i, tan bon punt entra per la porta, jo surto i arribo tard, molt tard, al sopar de final de trimestre, perquè trobo tots els restaurants de Riudellots però el 63 no.

Dissabte. Mentre totes, excepte l'Ona, són a patinatge, comprem les bicis de Reis per a les dues grans... Les dissimulem a dins del cotxe -ja em direu si dues bicis de gairebé la meva talla són fàcils de dissimular- perquè l'Ona no sospiti res (ni se n'adona!) i les anem a descarregar en un pis buit. Aquest periple ha durat tot l'entrenament. Recollim la patuleia al pavelló de Palau, anem al súper i després a casa, a dinar. A les 4 he de ser a Bàscara perquè he quedat amb la coral d'avis per cantar (els vaig posar deures i tot, però em sembla que no m'han fet cas i només ha estudiat la Flora). Quan acabo, en Jordi em truca i em diu que han anat a Anglès amb les nenes i faran un berenar-sopar a casa l'àvia. Ah, doncs, m'arribaré a Figueres que encara tenim pendents els regals del tió! Em col·lapso mentalment a les grans superfícies concentrades a la carretera de Roses i vaguejo dues hores sense comprar absolutament res. Tornant passo pel Far, que fa mil anys que no veig la Lourdes, i trobo tota la família empantanegada fent botifarres... Total, que arribo a Quart sense regals però amb botifarres fresques! Sopo (també d'aquella manera) i al cap d'un moment arriben els apèndixs familiars que ja enyorava.

Diumenge. A tres quarts de 10 del matí ja sóc a Santa Cristina d'Aro amb la Mar, que té l'entrenament oficial del campionat de debutants de la tarda. A quarts de 12 ja tornem a ser a casa. Dutxo l'Ona, que encara corre amb pijama, i se m'acut ordenar i embolicar els regals de Reis... M'adono que la Nintendo que vam comprar a l'Èlia té el precinte tallat, que estrany! Obro i m'adono que vam pagar 149,99€ per una capsa buida. Agafo el cotxe i mentre condueixo cap al Pc City, que per sort avui era obert, penso si em creuran. M'hi estic una estoneta, un moment, l'encarregat, dos moments... I sí, em donen una Nintendo precintada (ara deu haver-hi l'aparell, perquè el paquet pesa més). Quan arribo a casa ja han dinat tots. Em menjo els macarrons una mica freds i ajudo la Mar a posar-se la malla i la pentino (cabell recollit, gomina, laca,...). A les tres, en Jordi s'enduu la Mar i els seus patins a Santa Cristina altra vegada. I jo, després de recollir roba, engegar la rentadora pertinent i preparar quatre coses, carrego l'Emma, l'Èlia i l'Ona al cotxe i marxem a Bàscara a fer el Pessebre Vivent. No comença fins a les 7 però jo, a les 5, he quedat per assajar les nadales de la XXVII (aviat és dit) Missa del Gall que cantarem amb les noies (ja totes dones, ara) de sempre. Aquesta vegada només serem set, però segur que sortirà bé: les nostres mares -fans incondicionals- fa vint-i-set anys que ens ho diuen. Acabats els cants, a 2/4 de 7 ens posem les samarretes i els polars i ens anem a emprovar els vestits del Pessebre: aquest any només hem de canviar el meu, perquè m'escanya, però a les 7 ja som davant de l'església amb un parell de bastons i un pa a sota el braç, a punt per veure l'àngel al campanar i fer el nostre paper de figurants estel·lars. Avui la sessió és curta i, després de menjar una mica a la sala municipal, passem per casa de l'avi i la iaia i ens encantem un moment amb la Marató de TV3. A quarts de 10 arribem a casa i retrobem la Mar, cansada, i en Jordi, també cansat. Pijames, conte, petó, bona nit. Buidar rentadora, endreçar un armari de joguines, tocar les dotze, uf, ja és dilluns! I enmig de tot això les nenes encara han hagut de renunciar, malgrat haver assajat durant tot el trimestre, a cantar el "Laudate pueri" a l'auditori de La Mercè: era materialment impossible. Però...Que divendres no començava el cap de setmana?

(Anotacions del féisbuc, 20 de desembre, a les 00: 30, ja dilluns )

D'infidels i d'infidelitats

Acabo de veure l'episodi d'avui d'Infidels i no sé què passa amb en Robert: em pensava que estava gelós d'en Jesús, però potser ho està de la Cruz, qui sap... De tota manera, la infidelitat és present en tots els nostres actes. Si ho pensem objectivament, la vida seria "invivible" si qualsevol decisió, qualsevol reacció, qualsevol sentiment hagués de ser plenament fidel a nosaltres mateixos. En aquest joc de daus que vivim diàriament i frenètica hi juguen tants factors que, sovint, altres qualitats passen per davant del comportament fidel. N'hi ha de ben lloables, com la bondat (una mica com els metges: primum non noscere) i d'altres de més dubtoses, com la complaença en l'acomodament (quan acceptem de grat algunes situacions perquè ens faciliten la vida tot i saber que ens enterboleixen l'ànima). En fi, que és tard i les meves reflexions cansades i poc filosòfiques no deuen interessar a ningú. Demà (que ja és avui), si esteu al cas i les compteu bé, el dia tornarà a ser ple d'infidelitats. I això que és la Puríssima...
(Anotacions del feisbuc, 8 de desembre a les 00:54, ja dimecres)

Sopar al barri vell

Ahir havíem quedat amb la Gemma per sopar. Des de Fires que teníem planificat de trobar-nos perquè ja feia molt que no ens vèiem, malgrat que ens truquem de tant en tant. Els seus cranis de xai, cavall o porc compartien espai amb les meves traduccions d'Horaci al pis de carrer Santa Marcel·lina de Cerdanyola i en l'altre pis d'estudiants on vam anar a raure al llarg de la carrera. Després d'acabar-la, tot i que els ossos d'animalots diversos van desaparèixer, encara vam compartir pis a Girona i, sobretot ella, va haver de compartir els seus despertars amb el Zapateado de Granados o La sevillana alegre, de Turina, que cada matí sorgien del piano del menjador on jo, amb més o menys encert, em posava a estudiar puntualment a les nou del matí. Els seguien els estudis de Chopin, que em meravellaven -encara ho fan- i em neguitejaven alhora, una partita de Bach i la sonata (no recordo el número) de Beethoven. A més, encara hi afegia algunes peces "menors": un estudi per a la mà esquerra de Mozkowsky i una versió en piano, de no sé quin autor, d'un estudi de Paganini, totes elles peces obligatòries de l'examen de 8è de piano. I la Gemma suportava estoicament les meves repeticions i els meus entrebancs, segurament amb taps a les orelles. També, sense taps, ens escoltàvem mútuament els plans de futur i els mals d'amor, sense pressa, molt abans que ella marxés a Califòrnia en aquella època on la vida es capgira totalment...

Ahir també vam parlar, sense presses, obviant el fum del tabac del restaurant (en cap moment m'havia passat pel cap que s'hi pogués fumar) que se'ns va enrinxar a la roba, a la pell, als cabells... I la vaig veure trista, una mica com sempre, però, i també com sempre, tan fràgil i tan valenta alhora. I després vam passejar pel barri vell i la Rambla i encara vam seure en un banc fins que se'ns van glaçar els peus. I vaig pensar que algunes amistats, tot i el fred, no es glacen mai.

(Anotacions al feisbuc, dilluns 6 de desembre de 2010)